Commemoració del Tricentenari a Mataró, 1714 – 2014

Mataró 1714. Entre dos mars i dues corones – EL MATARÓ DE LA GUERRA DE SUCCESSIÓ

7080_Jordi_Cantenys

Una república de mercaders

La ciutat de Mataró experimentà en els darrers segles de l’edat moderna un important desenvolupament demogràfic i una intensa activitat econòmica orientada a la comercialització de productes agrícoles i manufacturats sota la gestió política de negociants, mercaders i petita noblesa.

Com no podia ser d’altra manera, les autoritats locals hagueren de gestionar el conflicte dinàstic que generà la Guerra de Successió i en el qual es decidí el futur de Catalunya.

La capital del Maresme fou la primera ciutat catalana que prestà fidelitat a l’arxiduc Carles, abans de ser reconegut com a rei Carles III per les institucions del Principat. Tanmateix, Mataró acceptà les autoritats borbòniques immediatament després del Conveni de l’Hospitalet, que preveia l’evacuació de les tropes austriacistes de Catalunya i l’entrada de les tropes borbòniques, l’estiu de 1713, mentre s’iniciava el llarg setge de Barcelona que duraria fins al setembre de 1714.

Les autoritats mataronines col·laboraren activament en els dos moments de la guerra amb una actitud possibilista i uns objectius molts clars: evitar un setge -no s’hauria pogut defensar- o el saqueig de la població.

Els criteris d’una república de mercaders s’imposaren a qualsevol altra consideració.

IMG_3539

Vista de Mataró
Sébastien de Pontault de Bailieu
c. 1668
Col·lecció Mayol

Un paisatge humanitzat

Durant segles els habitants de Mataró tingueren com a font primordial de riquesa els béns que la natura els podia oferir. Des dels masos dispersos pel territori s’explotaren intensament els diferents ambients. Les zones boscoses de la serralada Litoral i els seus vessants permeteren l’explotació i exportació en els segles XVI i XVII dels pinyons, el roldor -utilitzat en l’adoberia-, el carbó, la fusta i la llenya.

Els contraforts aturonats que marquen el declivi de la serralada fins a la plana, progressivament, foren plantats de vinyes que, ben aviat, desplaçaren a un segon terme els conreus cerealístics.

A la plana litoral, la possibilitat de fer una agricultura de regadiu, possibilità l’horticultura i, molt especialment, el conreu dels tarongers. Els seus fruits foren objecte d’un actiu comerç d’exportació.

L’antiga vila medieval -on residien els artesans imprescindibles a tota comunitat- anà guanyant terreny als vells masos situats en el pla. El sòl agrícola esdevingué urbà i la vila, progressivament, es convertí en ciutat.

«Dista la villa de Matarón de la antiquísima y famosa ciudad de Barcelona (…) quatro leguas, situada en la costa de la mar, a la parte de Levante; es de las más sanas y fértiles de todo aquel Principado (…) El citio por la mayor parte es llano, todo fértil y bien cultivado, muchas huertas y alineados jardines (…) con que se halla bastada, y regalada de mucha pesca, hortaliza, frutos y vinos excelentes».

DIEGO DE SAN JOSEPH. Compendio de las solemnes fiestas…. 1615

10410_1

Plafó de rajoles d’oficis
Segle XVII-XVIII
Ceràmica
MdM 10410. Dipòsit de l’Agrupació Científico-Excursionista de Mataró

Homes i dones

Els segles XVI i XVII foren, des d’un punt de vista demogràfic, dramàtics per a Catalunya. A la situació d’estancament econòmic s’hi afegiren anys de males collites, guerres, bandositats i forts estralls epidèmics. Mataró, tot i viure en aquest mateix context, mantingué el que ha estat considerat un comportament paradoxal pel que fa al nombre dels seus habitants. Malgrat tots els entrebancs, Mataró guanyà pobladors gràcies a una important immigració occitana -que fugia de les dificultats del regne veí- i trobava lloc de treball en l’expansió de l’economia mataronina. L’ampliació i reforma de l’església de Santa Maria i l’inici, el 1708, de la construcció de la capella del Dolors en són un bon exemple.

La intensa activitat econòmica que es visqué a la població (la fabricació de puntes i randes, de vidre…) permeté un creixement espectacular de la seva població que convertí Mataró en una ciutat capdavantera a la Catalunya del segle XVIII.

Ampolla_gots

Ampolla i vasos
Segle XVII
Vidre
MdM Exc. c. Bonaire, 1997

Captura de pantalla 2015-05-05 a les 1.52.41
Captura de pantalla 2015-05-05 a les 1.53.13
Captura de pantalla 2015-05-05 a les 1.55.37

Vinyes, vi i aiguardent

El conreu de la vinya tenia a Mataró importants precedents a l’època romana. En els segles de l’edat moderna es donaren les condicions per a una exportació massiva dels vins mataronins per via marítima. Primer vingueren les expedicions als ports mediterranis però, a la fi del segle XVI, les trameses arribaven ja a Lisboa.

Quan l’aiguardent deixà de ser un producte d’apotecari per passar a ser consumit massivament pels exèrcits que guerrejaven per Europa en el segle XVII -per aquests mateixos soldats quan es llicenciaven- els mataronins trobaren la manera de convertir el seu vi en aquest preuat alcohol. Això obria a aquest producte camins més dilatats a l’oceà Atlàntic: una ruta que vorejaria les costes atlàntiques europees fins a arribar, ja en el segle XVII, als Països Baixos i a la mar Bàltica en el segle XVIII. El camí cap a Amèrica obriria mercats insadollables en aquest mateix segle.

7097_Jordi_Cantenys

La negociació marítima: del Mediterrani a l’Atlàntic

El transport marítim era la via privilegiada per a la negociació comercial a l’edat moderna pels baixos costos que implicava.

Mataró, tot i no tenir un port en el sentit estricte del terme, tingué una intensíssima activitat comercial per via marítima en els segles. Dues raons fonamentals ho feren possible: l’existència d’uns excedents productius comarcals -que hi trobaven una via ràpida d’accés, primer als amplis mercats mediterranis i, posteriorment, als atlàntics-; i, en segon lloc, la combinació d’un fet físic, la proximitat amb Barcelona, amb la política mataronina de baixa fiscalitat -quan de no fraus manifestos- respecte de les mercaderies que entraven o sortien del Principat a través del port maresmenc.

Homes de negocis francesos, holandesos, genovesos i anglesos tenien els seus factors a Mataró i demostren un doble viratge en els horitzons de la negociació local: el Mediterrani i l’Atlàntic.

El Mediterrani havia estat el mar de l’edat antiga i mitjana. El descobriment d’Amèrica desplaçà el centre de gravetat a la negociació Atlàntica, que era el camí per als il·limitats mercats americans a qualsevol producte manufacturat. Mataró en prengué bona nota.

«…en dita vila de Mataró se fa més negosi que en quatra de altras de las majors de Catalunya, y se collecta més dret per lo General».

Visites del General, 1683

5666

Model de goleta
Segle XVII
Fusta, corda i cotó
MdM 5666

La gestió del comú

Els habitants de Mataró aconseguiren, a la fi del segle XV, desfer-se del vassallatge dels senyors del castell i constituir-se en una entitat d’autogovern pròpia -depenent directament de la Corona i sense interferències senyorials- que rebé el nom d’Universitat de la vila i terme de Mataró.

Els òrgans de govern eren el Consell de la vila, integrat per un nombre de persones que varià durant la vida d’aquest organisme. Tenia funcions deliberatives i votava en un o altre sentit les proposicions que hi feien els Jurats, presidits pel Jurat en Cap, que representaven el poder executiu i restaven obligats a complir els acords del Consell. Una magistratura independent era la Batllia, exercida per un batlle que representava l’autoritat reial i tenia competències en defensa i en justícia.

Tots aquests càrrecs, llevat del batlle, es renovaven regularment per un sistema de cooptació que, teòricament, deixava a les mans de l’atzar els diferents nomenaments, atès que els noms de les persones que calia nomenar s’extreien -per un infant- d’unes bosses on hi havia el nom dels candidats dins d’uns rodolins de fusta.

Aquest sistema permeté -durant més de dos segles- que la gestió de la vila la compartissin els membres de la mesocràcia gremial i les famílies més poderoses de la població, no sempre sense conflicte d’interessos.

6110

Rodolins d’insaculació
Segle XVII
Fusta
MdM 6110

1705.08.26

Dovella central de la casa del Consell
Segle XVII
Pedra
MdM 5895

Un mar de conflictes 7058_Jordi_Cantenys.jpg

De la mateixa manera que la mar era una via excepcional per als intercanvis comercials podia esdevenir una font de perills potencials per a la població.

Durant bona part de l’edat moderna la monarquia hispànica estigué enfrontada amb l’imperi Otomà i, per extensió, amb les regències nord-africanes, en una intensa lluita pel control del Mediterrani. Batalles com la de Lepant en són testimoni. Hi hagué també una lluita de baixa intensitat practicada cada estiu per les naus corsàries nord-africanes que atacaven les embarcacions de comerç i de pescadors i que, a voltes, s’atrevien a realitzar atacs sorpresa en terra per tal de capturar béns i persones i exigir-ne rescat.

A Mataró s’afrontà el problema des de diverses perspectives. La més significativa, la construcció de la muralla a les darreries del segle XVI, a instàncies de la Corona, per tal de protegir el subministrament de vi a la flota. Avarar naus en cors per fer front a les escomeses fou una segona estratègia i, pels qui ja havien estat fets captius, es constituí una germandat per garantir-ne el rescat.

6049

Canó naval
Segle XVII-XVIII
Ferro
MdM 6049

7058_Jordi_Cantenys

Una fidelitat premiada?

Les autoritats borbòniques concediren a Mataró el títol de cap de corregiment i, posteriorment, el de capital de província marítima, segurament en reconeixement als seus mèrits en el conflicte, però també pel seu desenvolupament econòmic i humà.

Això no li estalvià la pèrdua de les institucions de govern pròpies ni una fiscalitat opressiva com la resta de territoris catalans.

D’alguna manera, la peculiar filosofia de la república de mercaders, havia donat el seu fruit:

 

«…en cas que en ningun temps hi hagués algunes guerres, que en ninguna de les maneres no s’afeccionin amb un rei ni amb un altre, sinó que facin com les mates que són per los rius, que quan ve molta aigua s’aclaten i la deixen passar, i després se tornen a alçar quan l’aigua és passada; i així obeir-los tots qualsevol que vingui, però no afeccionar-se amb cap, que altrament los succeiria molt mal i es posarien en contingencia de perdre’s ells i tot sos béns».

  1. PASCUAL. Guerra i postguerra de Successió. La vida de Sebastià Casanovas, pagès del segle XVIII. Barcelona, 2010 P. 39

MENU