Commemoració del Tricentenari a Mataró, 1714 – 2014

Mataró 1714. Entre dos mars i dues corones – LA GUERRA DE SUCCESSIÓ

La Guerra de Successió: una primera guerra mundial?

La importància de les potències que intervingueren en el conflicte, amb interessos territorials a Europa i Amèrica, el fet que en el moment àlgid dels enfrontaments arribessin a lluitar 1.300.000 homes o que els escenaris bèl·lics es trobessin a Espanya, França, Itàlia, Portugal, zones de l’Imperi o territoris d’Amèrica del Nord i del Sud han fet que alguns historiadors es plantegin si aquesta no fou ja una primera guerra mundial.

7128_Jordi_Cantenys
7150_Jordi_Cantenys
foto012
5267_1

Retrat de Felip V
Segle XVIII
Oli sobre tela
MdM 5267

Una guerra peninsular

Raons polítiques i militars feren que tots els regnes existents aleshores a la península Ibèrica tinguessin una participació activa en el conflicte. El regne de Portugal com a membre de la Gran Aliança de l’Haia, el regne de Castella es manifestà -no unànimement- a favor de Felip V.

Entre els anys 1705 i 1706 l’ofensiva de les tropes austriacistes aconseguí congregar per a la seva causa, els territoris del Regne d’Aragó i del Regne de València. Tanmateix, quan accediren al Regne de Castella i arribaren fins a Madrid, tingueren una freda acollida que els aconsellà abandonar la ciutat. Posteriorment la contraofensiva borbònica tingué dramàtiques conseqüències per als partidaris de l’arxiduc.

foto013
5929

Fusell
Segle XVIII
Fusta i metall
MdM 5929

cano sabadell

Canó d’artilleria
Segle XVIII
Metall
Museu d’Història de Sabadell. Núm. reg. 4936

5934

Pistola de patilla ripollesa
Segle XVIII
Fusta i metall
MdM 5934

IMG_3604

Catalunya
1703 (1a edició 1695)
Jean Baptiste Nolin / 
Michel-Antoine Baudrand
Gravat
Col·lecció Mayol

El flagell de la guerra continuà matant homes, castigant la població i abocant les potències aliades a unes despeses cada vegada més insostenibles. La batalla d’Almansa, 1707, guanyada per les tropes de Felip V permeté, a la llarga, l’ocupació de València i d’Aragó i la imposició de les primeres mesures repressives contra les institucions d’aquests regnes. Lleida caigué l’any 1707 i Girona el 1711.

Amb la pèrdua de territoris, Carles III s’havia convertit pràcticament en exclusiva en rei dels catalans.

Quan el mal ve d’Almansa a tots alcança.
Dita popular valenciana

IMG_3577

Batalla d’Almansa (1707)
Nicolas de Fer
c. 1710
Col·lecció Mayol

El tombant del conflicte: els Tractats d’Utrecht

El mes d’abril de 1711 moria el germà gran de l’arxiduc i, automàticament, aquest es convertí en Carles VI, titular del Sacre Imperi Romanogermànic. La perspectiva que la corona imperial i la corona hispànica reposessin sobre un mateix cap fou determinant perquè els membre de la Gran Aliança decidissin iniciar les converses de pau.

L’11 d’abril de 1713, a Utrecht, França signà la pau amb les potències aliades però no amb Carles VI. Felip V signaria la pau amb la Gran Bretanya, a la mateixa ciutat, el 13 de juliol de 1713.

Com a conseqüència d’aquest nou clima en les relacions internacionals, el 22 de juny de 1713 -a l’Hospitalet del Llobregat- el comte Kinigsegg, per part austriacista i el marquès Ceva Grimaldi, per part borbònica, sota la supervisió   de representants britànics, signaren la cessacion de Armas per al dia 1 de juliol de 1713 i l’evacuació de les tropes imperials de Catalunya.

Elisabet Cristina de Brunswick havia abandonat Barcelona el 19 de març de 1713.

Conveni-L'Hospitalet

Conveni de l’Hospitalet
1713, juny 22 L’Hospitalet de Llobregat
Arxivo General de Simancas. Ref. EST. LEG. 8.128.3
Museu d’Història de l’Hospitalet

La dimensió local d’un conflicte internacional

El 30 de juny de 1713, a Barcelona, es reuní la Junta General de Braços per tal d’analitzar la situació creada arran dels moviments estratègics esdevinguts a nivell internacional. Es debatí si calia acceptar la submissió a Felip V o mantenir la lluita. En un primer moment els representants de l’estament militar i eclesiàstic es decantaren per l’acceptació del Borbó. El braç popular ho rebutjà. El representant de Mataró s’alineà amb els partidaris de reconèixer Felip V. El 9 de juliol el braç militar canvià de parer i es posicionà a favor de la resistència i la lluita.

Poblacions com Valls i Vic, ciutats inequívocament austriacistes anteriorment, optaren per prestar obediència a Felip V.

S’iniciava una nova fase del conflicte.

7147_Jordi_Cantenys
Constitvsions_1702_005

Constitucions, capítols i actes de Corts
Aprovades en Corts per Felip IV de Catalunya i V de Castella
1702
Biblioteca Popular. Fundació Iluro. R. 15652

Constitvsions_1706_003

Constitucions, capítols i actes de Corts
Aprovades en Corts per Carles III
1706
Biblioteca Popular. Fundació Iluro. R. 15653

Alguns escuts de pany de les portes principals de les cases presentaven, de forma estilitzada, la flor de lis borbònica o l’àguila bicèfala dels Àustria. Era una forma de manifestar públicament l’adhesió dels seus propietaris a una o altra corona.

567

Escut de pany borbònic
Segle XVIII
Ferro
MdM 567

554

Escut de pany austriacista
Segle XVIII
Ferro
MdM 554

Mataró i Barcelona: camins divergents

El juliol de 1713 es concentraren a Mataró moltes persones procedents de Barcelona: membres de la noblesa i del capítol de la seu, els caps de la coronela, monges del monestir de Santa Clara, etc.

Segons Francesc de Castellví, el nombre dels membres de l’estament nobiliari presents a Mataró era tan significatiu que es proposaren constituir-se en representants de la noblesa catalana per tal d’oferir la fidelitat a Felip V i així redactaren la Protestacio de la Noblesa Catalana.

En aquells moments a la ciutat hi havia una guarnició austriacista comandada per George Olivier, comte de Wallis, que havia d’abandonar Mataró per embarcar-se amb les seves tropes a Blanes i acomplir així l’evacuació pactada a Utrecht i a l’Hospitalet.

Les autoritats de Mataró, temoroses que en sortir-ne les tropes alemanyes la població fos presa per les tropes de miquelets austriacistes, trameteren missatgers al duc de Populi -cap de les tropes borbòniques- per tal que ocupessin Mataró al més aviat possible.

Això féu possible la presència alhora a Mataró, el 31 de juliol de 1713, del comte Wallis -cap de les tropes austriacistes- i del marquès de Grimaldi -representant de l’exèrcit borbònic. Aquest aprofità l’avinentesa per tal de demanar a Wallis una declaració pública de condemna a la resistència de Barcelona.

IMG_3620

Setge de Barcelona
Nicholas Tindal
1744
Gravat
Col·lecció Mayol

11_003

Despeses militars. 1713 – 1714
Relació de despeses d’allotjaments de soldats de Felip V a Mataró
Paper manuscrit
Arxiu Municipal de Mataró. AH-0070-03

Conjunt Monedes borbó

Maravedís de Felip V
1718-1720
Barcelona
Museu de Mataró

A partir del mateix 31 de juliol de 1713, data de la submissió a Felip V, fins al 27 de gener de 1714, el clavari mataroní elaborà un memorial de les despeses que tingué la Universitat de la vila seguint les instruccions dels comandants militars que tingué la ciutat.

Les despeses es troben agrupades en diferents capítols. El primer és el de les fortificacions; el segon, els Bagatges i en el tercer apartat es recollí tot el que es pagà a la companyia de fusillers del capità Antoni Massuet, que defensà la ciutat dels atacs dels sediciosos a partir del mes d’agost de 1713. Aquests cinc mesos de guerra costaren a la ciutat 5.946 lliures.

A més, a partir del desembre de 1713, l’intendent del Principat José Patiño imposà a Mataró una contribució mensual de 2.800 rals de vuit, equivalents a 3.920 lliures o, el que és el mateix, 8711 jornals de fuster.

Mataró sota domini borbònic

A partir del primer d’agost de 1713 les autoritats borbòniques instal·laren una guarnició a la ciutat i trobaren a Mataró un nucli de comerciants i negociants, que posteriorment serien recompensats amb el govern d’aquesta, que col·laboraren activament en el setge de Barcelona subministrant blat i civada als assetjadors, homes armats, i utilitzant la fragata mataronina per al bloqueig de Barcelona.

La importància estratègica de Mataró, com a base de subministrament de l’exèrcit borbònic, féu que els resistents barcelonins es plantegessin algunes operacions militars per tal de debilitar els assetjadors.

Destacaren entre intents d’ocupació de Mataró la del general Nebot, l’agost de 1713 i la del coronel de fusellers Ermengol Amill, pel gener de 1714. Semblaria que ambdues foren avortades pel temor que les tropes, formades per voluntaris, sotmetessin la ciutat al saqueig.

Les tropes borbòniques assentades a Mataró tingueren també per missió reprimir els aixecaments austriacistes que es donaren pel territori i evitar els subministraments, que des de les poblacions costaneres, es feien a Barcelona. S’armaren corsaris per interceptar les naus que transportaven productes a la capital del Principat. Se n’ interceptà una procedent de Tossa i el comandant mataroní Cano s’oferí a deixar en vida a qui dels seus tres tripulants executés els seus companys.

Les forques a Mataró es plantaren a l’actual plaça de Santa Anna. Foren un símbol preclar d’una nova situació inèdita a Mataró i a tot el Principat que s’estengué molt més enllà de la Guerra de Successió: una subordinació absoluta de la població civil a les autoritats militars. Fenomen sociopolític que estendria una llarga ombra -com la de les forques- fins ben avançat el segle XX.

La problemàtica de l’allotjament de tropes a les cases de la població civil pesà durament sobre la major part dels habitants de Mataró. El que es podia esdevenir en el propi domicili –en tenir allotjats un o més soldats- ho reflecteixen les declaracions d’alguns mataronins afectats.

Aquí en podeu escoltar alguns exemples

Joaquim Llovet
Mataró 1715. La qüesitió dels allotjaments militrs.
Sessió d’Estudis Mataronins. Núm. 6. Any 1989
Veus: Xavier Alomà, Pere Anglas, Neus Pàmies i Pilar Pla
Edició i muntatge: Mataró ràdio

Després de l’11 de setembre de 1714…

La caiguda de Barcelona fou comunicada a la ciutat de Mataró pel duc de Berwick, generalíssim de les tropes borbòniques, amb l’especial indicació que es fessin celebracions públiques per festejar la capitulació de Barcelona l’11 de setembre de 1714.

La repressió s’acarnissà amb les propietats i béns dels austriacistes més notables que foren bandejats dels càrrecs públics i la població hagué de patir en carn pròpia la problemàtica dels allotjaments a les seves cases. En algun moment puntual Mataró hauria arribat a tenir una guarnició de 1.300 homes. Les primeres casernes no es construïren a la part alta de la Riera fins al cap d’uns anys.

La rendició de Cardona, que capitulà el 18 de setembre de 1714, significà la fi de la resistència militar al Principat. L’any 1715 ho féu Mallorca.

La guerra havia arribat a la seva fi però no s’assolí la pau. S’inicià la repressió sistemàtica contra les persones i les institucions partidàries dels Habsburg que foren considerades sediciosas.

IMG_3619

Batalla de Cardona (1714)
Nicholas Tindal
1744
Gravat
Col·lecció Mayol

IMG_3621

Barcelona
Gaspard Bailleul
c. 1725
Gravat
Col·lecció Mayol

Amb la fi de la guerra el panorama polític de Catalunya havia canviat notablement. Amb el Decret de Nova Planta el govern local fou substituït per un nou model importat de Castella i els càrrecs eren proveïts des de les altes instàncies de la cort. Les autoritats militars prengueren el control i la tutela de la societat civil. El país fou sotmès a un nou i dur règim fiscal. Mataró es convertí en el cap d’una de les noves demarcacions territorials en què es dividí Catalunya, els corregiments. Anys més tard també li fou concedit ser capital de província marítima.

A nivell internacional Gran Bretanya assolí el domini incontestat dels mars, privilegis per a la introducció de mercaderies i esclaus negres a les colònies espanyoles a Amèrica i el control de Gibraltar i Menorca.

Felip V i Carles VI segellaren la pau en el Tractat de Viena, signat l’any 1725. Es pactà el retorn dels exiliats i dels béns confiscats. Malgrat alguns intents de Carles l’estatus polític de Catalunya imposat pels borbònics no fou modificat.

Tratado_Viena_1725

Tractat de Viena, 1725

MENU