Commemoració del Tricentenari a Mataró, 1714 – 2014

Exposicions: El pintor Antoni Viladomat. Obra

GFH_0565

Antoni Viladomat i Manalt (1678-1755)
Guarició miraculosa de sant Pelegrí
c. 1730-50
Oli sobre tela
112 x 141 cm
Col·lecció particular

Tot i que aquest quadre històricament ha estat identificat com un sant Francesc Xavier,  s’ha pogut desvetllar que en realitat es tracta de l’episodi de la Guarició miraculosa de sant Pelegrí (1210-1345). A l’hagiografia del sant de l’orde mendicant dels servents de Maria Santíssima –porta l’hàbit negre de l’orde  i la seva corona dolorosa-, canonitzat el 1726, s’hi explica que la nit abans de sofrir l’amputació d’un peu, que tenia afectat per un tumor cancerigen,  s’entregà a l’oració i somià que Jesús es despenjava de la creu i l’abraçava. L’endemà, el seu peu havia sanat.

L’excel·lent tractament del clarobscur i l’extàtica expressió del sant, que tan recorda  l’univers emocional i intimista dels quadres dels pintors hispans de la primera meitat del segle XVII, fan d’aquesta obra una de les més belles del repertori d’Antoni Viladomat. Cronològicament no estaria massa lluny del moment que pintà les grans series franciscanes i cartoixanes, en el seu moment creatiu més àlgid. L’any 1962 formava part de la col·lecció del Baró d’Esponellà.

1

Antoni Viladomat i Manalt (1678-1755)
Fundació de l’orde de la Mercè
c. 1730-1745
Oli sobre tela
132,5 x 175 cm
Col·lecció particular

Poques obres del catàleg d’Antoni Viladomat permeten llegir tan bé la totalitat del procés creatiu. La iconografia parteix del somni que tingué  sant Pere Nolasc la nit de l’1 d’agost de 1218, en el qual se li aparegué la Verge de la Mercè demanant-li que fundés una orde religiosa dedicada a redimir els cristians captius a mans dels musulmans. L’escena se centra en el moment en què sant Pere Nolasc rep l’hàbit blanc que en endavant el distingirà com a religiós mercedari.

Rere seu, al costat esquerre, el rei Jaume I assisteix a la visió en tant que responsable d’haver-los reconegut com a orde militar i d’autoritzar-los a fer servir l’emblema reial dels quatre pals vermells sobre fons d’or; la creu patent blanca que completa l’heràldica de l’orde els fou concedida pel bisbe de Barcelona Berenguer II de Palou. L’altre personatge, a la dreta, és el dominic sant Raimon de Penyafort, que donà suport i orientà els primers passos dels mercedaris.

044313-D_080163

Antoni Viladomat i Manalt (1678-1755)
Fundació de l’orde de la Mercè
c. 1730-1745
Llapis grafit i aiguatinta sobre paper
20,5 x 14,6 cm
MNAC 107494-D

107494-D_505912

Antoni Viladomat i Manalt (1678-1755)
Fundació de l’orde de la Mercè
c. 1730-1745
Llapis grafit i aiguatinta sobre paper
20,5 x 14,6 cm
MNAC 107494-D

L’existència de dos dibuixos conservats al MNAC amb el mateix tema permet aprofundir en els passos que feu el pintor a l’hora d’idear la composició. El primer dels esbossos és una aiguada amb tocs de llapis grafit  i sense massa vacil·lacions podem identificar-lo com el disseny preparatori per al quadre. L’el·lipse traçada a compàs, que acull la Verge amb el Nen, revela la simplicitat de l’estructura compositiva i defineix clarament la jerarquia de la composició. La resta de personatges  s’articulen al voltant d’aquesta estructura piramidal; els subtils tocs d’aiguada són suficients per definir els volums i les llums que guiaran l’aplicació dels pigments a la tela. Del dibuix al quadre, les variacions són mínimes i la quadrícula sobreposada és indicativa que serví per a traslladar l’esbós a la superfície del llenç.

065236-D_504697

Ignasi Valls (actiu a Barcelona, 1726-1764)
Disseny preparatori per al gravat “Carta d’esclavitud dels germans de la Verge de la Mercè”
1740
Tinta a l’aiguada i llapis negre sobre paper
35 x 25 cm
MNAC 65236-D

L’altre dibuix de l’exposició, que també representa les concomitàncies estilístiques dels apunts de Viladomat, presenta algunes variants. Sense allunyar-se del disseny anterior, les figures que hi apareixen són de cos sencer i per darrere s’insinua  una escenografia arquitectònica. La quadrícula sobreposada i una evident simplificació de l’escena avalen la hipòtesi de la probable existència d’una composició lleugerament diferent. En qualsevol cas, sembla indubtable que el gran quadre la Fundació de l’orde de la Mercè deixà fixat un topos iconogràfic que serví de guia per a les obres que sobre el tema es realitzarien més tard.

A mode d’exemple hem recollit  el disseny preparatori d’Ignasi Valls per a la Carta d’esclavitud dels germans de la Verge de la Mercè, que el mateix artífex gravà.

La pintura havia estat a la casa de Josep Esmandia Milans.

008926-000_080171

Antoni Viladomat i Manalt (1678-1755)
Mare de Déu de la Mercè
c. 1700-1755
Oli sobre tela
112 x 96 cm
MNAC 008926-000

Redescoberta fa relativament poc,  es traca d’una representació de la imatge votiva de la Verge de la Mercè que es venerava a l’església del convent mercedari de Barcelona. Els tipus dels àngels porta-canelobres que flanquegen la Verge es poden retrobar en moltes altres obres de Viladomat, com ara a la Santa Gertrudis de l’Hospital de Mataró.

La neteja ha permès apreciar els notables efectes del llambrejat dels fils d’or i plata del vestit votiu, que el pintor resol a base de pinzellades curtes i atzaroses. La pintura fou llegada l’any 1935 al MNAC per Mercè Antiga Sunyer, filla de Cándido Antiga.

A la monografia que Joaquim Fontanals dedicà al pintor, a l’apartat Piezas sueltas de Barcelona, es feia ressò de l’existència d’una Verge de la Mercè de la col·lecció Antiga que reproduïa el llenç que cobria el cambril de l’església mercedària. La iconografia i les mides també coincideixen amb un quadre de la col·lecció Manuel Pintado, que amb anterioritat havia estat a can Vedruna de Mataró.

011588-000_000521

Antoni Viladomat i Manalt (1678-1755)
Sant Tomàs d’Aquino.
c. 1700-1755
Oli sobre tela
MNAC 11588
95 x 115 cm
(Dipòsit de la RACBASJ)

Tot i tractar-se d’una obra equiparable en qualitat a les pintures dels grans cicles monàstics, pràcticament no ha estat mai exposada.

És un exemple més de l’èxit de la pintura de temàtica religiosa de Viladomat, caracteritzada per obres de format mitjà, amb figures de mig cos disposades lleugerament de tres quarts i en una ambientació  adequada a la iconografia.

Se’n coneixen dues versions més pràcticament idèntiques a la que ens ocupa, que ajuden a comprendre el sistema de treball del seu taller de pintura, on la seriació de temes i representacions era un fet habitual.

13

Antoni Viladomat i Manalt (1678-1755)
Sant Antoni de Pàdua amb el Nen Jesús i àngels
c. 1720-1755
Oli sobre tela
240 x 150 cm
Museu Diocesà de Barcelona 138

Segons Gaietà Barraquer, la pintura provindria del convent de frares caputxins de Santa Madrona, instal·lats a la Rambla de Barcelona. La composició reprodueix fidelment un grup escultòric del sant que es venerava al convent de pares caputxins de  San Antonio del Prado, a Madrid.

Un dibuix d’aquell grup escultòric, realitzat el 1722 pel pintor Juan Vicente de Ribera  (c. 1668-1736), es conserva al Museu del Prado.

La reproducció del model madrileny és indicativa dels mecanismes de  circulació d’idees i models entre centres artístics llunyans.

En aquest cas, és molt probable que la devoció que sentien dels pares caputxins pel grup escultòric madrileny els hagués empès a encarregar-ne una versió que s’hi assemblés, facilitant al pintor algun dibuix o estampa del conjunt original.

7

Antoni Viladomat i Manalt (1678-1755)
Sant Jaume Apòstol
c. 1700-1755
Oli sobre tela
130 x 80 cm
Col·lecció particular

De la sèrie d’apòstols que Viladomat pintà per a diferents emplaçaments, aquest Sant Jaume destaca per ser una versió molt propera al Sant Jaume de Murillo del Museo del Prado.

No obstant, el quadre de Viladomat varia respecte del de l’andalús en l’absència del to neutre del fons i, evidentment, en l’assoliment de la intensitat expressiva del rostre del sant. La similitud amb l’obra de Murillo podria deure’s a la manipulació d’una font gràfica comuna o a la coneixença, per part de Viladomat, d’alguna còpia o versió del quadre del Prado.

L’autoria, en qualsevol cas, no ofereix cap mena de dubte: la figura presenta els trets estilístics habituals del llenguatge formal del pintor català i tampoc no hi desdiuen ni els colors, habituals del seu repertori, ni l’arquitectura que fuga en diagonal, amb la característica columna sobre pedestal present en moltes de les seves composicions. La fesomia del sant és molt propera a la del Sant Jaume del Museu del Monestir de Sant Joan de les Abadesses

8

Antoni Viladomat i Manalt (1678-1755)
Sant Josep amb el Nen
c. 1730-1740
Oli sobre tela
116 x 92 cm
Col·lecció particular

Com a la tela Sant Josep amb el Nen de la catedral de Tortosa, el grup de figures del qual aquí és presentat de forma invertida, el quadre exemplifica l’activitat més tardana del pintor. El refinament del rostre del sant, amb el flou difuminat de la barba, i les noves gammes de tons rosats i malves, que aporten un aire més sensual, anuncien un decantament cap a una estètica més lleugera i desenfada,  decididament rococó. Les figures de mig cos, habituals del seu repertori,  creixen fins ocupar la pràctica totalitat  de la superfície del quadre. Tant és així que la proximitat amb el primer terme i la desaparició del fons provoca que el marc sembli l’ampit d’una finestra des d’on sant Josep, en un gest d’humanitat, s’aproxima per mostrar-nos el seu fill.

3

Antoni Viladomat i Manalt (1678-1755)
Naixement de la Verge
c. 1700-1755
Oli sobre tela
114 x 203 cm
Col·lecció particular

Composició molt característica del sector del catàleg de Viladomat dedicat a temes marians o de la infància de Jesús. El pintor ha interpretat el passatge buscant un accent intimista i un to general afable.

La inclusió d’elements i objectes de l’entorn quotidià, molt presents en les obres de Viladomat, queden relegats en un segon terme davant de la naturalitat amb què el pintor fusiona els registres terrenal i espiritual: els àngels irrompen en l’estança amb la mateixa espontaneïtat que ho fa la serventa que porta una plat de caldo a santa Anna.

La bonhomia d’aquests tipus d’escenes, senzilles i sense pràcticament res que ens distregui de la humanitat del moment, degué ser una de les claus de l’èxit i de la bona acollida que tingueren les seves obres.

9

Antoni Viladomat i Manalt (1678-1755)
Rapte de sant Ignasi a l’hospital de Manresa
c. 1700-1755
Oli sobre tela
62 x 146 cm
Col·lecció particular

Malgrat les alteracions que ha sofert, atribuïbles a restauracions antigues, el quadre té molt d’interès perquè es tracta d’una obra de la qual en sorgiren un bon nombre de versions i còpies. Aquest fet és atribuïble a l’originalitat amb què el pintor interpreta el conegut Rapte o Èxtasi de sant Ignasi, que les cròniques situen a l’hospital de Manresa.

Com és habitual en la seva particular interpretació de les iconografies, Viladomat centra l’atenció en la figura jacent, com si d’un moribund en l’acte d’expirar es tractés, i elimina qualsevol efecte sobrenatural.

Se centra en la figura del metge que li pren el pols -vesteix de negre, com corresponia a la indumentària que portaven els facultatius de l’època- i recrea una estança d’hospital siscentista, austera com una cel·la.

10

Antoni Viladomat i Manalt (1678-1755)
Sant Ignasi escrivint a la Santa Cova de Manresa amb Montserrat al fons
c. 1700-1720
Oli sobre tela
57 x 180 cm
Col·lecció particular

11

Antoni Viladomat i Manalt (1678-1755)
Santa Maria Egipcíaca al desert
c. 1700-1720
Oli sobre tela
57 x 180 cm
Col·lecció particular

12

Antoni Viladomat i Manalt (1678-1755)
Santa Maria Magdalena penitent
c. 1700-1720
Oli sobre tela
57 x 180 cm
Col·lecció particular

Una de les troballes més recents dels darrers anys relacionada amb el catàleg del pintor té a veure amb aquest interessantíssim grup d’olis sobre tela de format apaïsat amb representacions de sants i santes davant de paisatges.  Tot i que en algun moment han estat catalogats com a anònims d’escola italiana i espanyola, els trets de les figures són clarament deutors de l’univers estilístic d’Antoni Viladomat.

Allò interessant de ressenyar aquí, però,  és  la rellevància que pren el paisatge. L’amplitud de les vistes i l’esforç que el pintor ha esmerçat en definir la serralada de Montserrat, la vegetació i les llums crepusculars del desert o l’extensió d’aigua que s’estén al voltant d’una vall, gairebé aconsegueixen fer oblidar que actuen de teló de fons dels retirs espirituals dels sants. No és un fet del tot insòlit, d’altra banda.

Sense arribar a la plena autonomia, pintures on el paisatge agafa protagonisme ja es troben en el repertori habitual del pintor Joan Gallart (†1714). Justament, el vincle amb la pintura de Gallart i una lleugera manca de desimboltura  en la construcció de les vestimentes i de l’anatomia de les figures són indicis d’una cronologia relativament primerenca.

5

Antoni Viladomat i Manalt (1678-1755)
Sant Sever donant almoina
c. 1700-1755
Oli sobre tela
115 x 80 cm
Col·lecció particular

Allò més interessant del quadre és l’aplicació abundant i variada del color, que com passa amb el Sant Ignasi de Loiola present a la mostra contradiu la lectura tradicional d’un Viladomat gasiu i limitat a l’hora de treballar amb els pigments: només cal veure el joc d’equilibris del blanc de plom amb reflexos daurats sobre la capa pluvial amb el gris cendra del folre interior; o el joc dels grisos i carmins suaus de la cara del sant amb el turquesa de la màniga i el blanc intens de la camisa del mendicant; o en les denses tonalitats dels carmins, vermells i ocres de l’esquena del mendicant amb l’intens  blau marí del nen en primer terme –val a dir que massa arrapat a les cames del sant- o amb el verd oliva de l’arquitectura del fons.

4

Antoni Viladomat i Manalt (1678-1755)
Sant Ignasi de Loiola
c. 1725-1755
Oli sobre tela
92 x 67 cm
Col·lecció particular

En general, la paleta cromàtica de les obres d’Antoni Viladomat és força limitada i sol presentar afectacions en la capa pictòrica, que tenen a veure amb les reaccions dels materials emprats a la capa de preparació.

De tant en tant, però, hi ha obres que sorprenen per la bona qualitat i quantitat dels pigments aplicats. És el cas d’aquest esplèndid Sant Ignasi de Loiola, que caldria situar cronològicament  cap als anys finals de la seva carrera, on l’accent en el color i la llum guanya més pes.

La composició combina les dues fórmules més habituals de representar la iconografia del sant: la del primer terme mostra sant Ignasi com a sacerdot i fundador de l’orde jesuïta; la segona l’identifica en el seu retir a la Santa Cova de Manresa, perfectament ubicada gràcies  a la muntanya serrada que s’endevina al fons. La fórmula correcta de la inscripció llatina que apareix al llibre hauria de dir “Regola [o Regulae] Societatis Iesu/ Ad Maiorem Dei Gloriam”.

2

Antoni Viladomat i Manalt (1678-1755)
Adoració dels pastors
c. 1700-1755
Oli sobre tela
89 x 90 cm
Col·lecció particular

027127-D0A_507512

Fins fa relativament poc, cap de les nombroses adoracions dels pastors que es coneixien de Viladomat o del seu taller s’havien pogut relacionar amb aquest dibuix conservat al MNAC. La disposició concèntrica al voltant del pessebre amb el Nen, amb els pastors entrant pel costat esquerre, i l’expressió edulcorada de les figures són característiques habituals de com el pintor resol la temàtica.

A diferència del que s’observa en altres obres similars, aquí el pintor ha optat per col·locar el pessebre arran de terra, permetent que les figures apareguin agenollades i de cos sencer. Les mides de la tela i el treball lleugerament descuidat de les vestimentes i de les proporcions de cames i braços dels figurants fan pensar en què pugui tractar-se d’una obra dels anys inicials, molt propera a la sèrie de pintures de la Vida de la Jesús conservada entre la catedral i el Museu Diocesà de Barcelona.

Antoni Viladomat i Manalt (1678-1755)
Adoració dels pastors
c. 1700-1755
Llapis grafit i blanquet sobre paper
12 x 17,7 cm
MNAC 027127-D07

6

Antoni Viladomat i Manalt (1678-1755)
Retrat de Jaume Salvador i Pedrol (Barcelona 1649-1740) o de Joan Salvador i Riera (Barcelona 1683-1725)?
c. 1700-1755
Oli sobre tela
80 x 60 cm
Col·lecció particular

MENU